Informe sobre la migración (Miguel Ángel RIERA)
Este fin de semana en nuestras islas Pitiusas disfrutamos de la celebración
del Día Europeo con diferentes conciertos y del décimo aniversario de Ibiza
Patrimonio de la Humanidad con los diferentes actos que se han organizado en el
mercado medieval.
Las celebraciones no deberían alejarnos nunca de la
realidad. Esto ha pretendido el Servicio Jesuita a Migrantes en España al
presentar el informe ´Control democrático para la gestión de la Frontera Sur´.
En él ha desmenuzado el mapa real y no físico de las fronteras de Europa debido
a las nuevas políticas de control de la migración promovidas por la Unión
Europea.
Según el informe, el control fronterizo, según las nuevas leyes, se
hace en los países de tránsito. Ellos son los que hacen ese ingrato trabajo y
nosotros los que los financiamos y los formamos, «ojos que no ven, corazón que
no siente».
Este hecho de externalizar las fronteras para aumentar nuestra
seguridad y garantizar nuestra libertad provoca injusticia, inseguridad y falta
de libertad para los más desfavorecidos. Siempre sucede lo mismo, para que unos
puedan disfrutar más, otros no dejan de pasar necesidad, de vivir bajo la
presión y la miseria.
Con este documento, el Servicio Jesuita a Migrantes,
quiere lograr que nuestros representantes en el Europarlamento y la Unión
Europea en general se comprometan a garantizar los estándares democráticos y
jurídicos en los controles de la inmigración y a que nosotros, los ciudadanos de
a pie, seamos conscientes de esta problemática.
Lo más penoso de esta
situación es que este documento, y la realidad que en el mismo se recoge, pasará
desapercibido totalmente. No creará ningún tipo de polémica en ningún sector
mediático ni parlamentario, simplemente porque no interesa a nadie que se hable
del tema. Ni aunque hubiera sido Benedicto XVI el que afirmara lo que se recoge
en el documento, en cualquiera de sus viajes, hubiera tenido la repercusión que
tienen otras informaciones.
Son las consecuencias de vivir en una sociedad y
una cultura que se rasga las vestiduras cuando hay algún tema que nos toca y nos
compromete y como es capaz de ignorar y mirar hacia otro sitio cuando el
problema «no va con nosotros».
que el problema de la inmigración es un problema de todos. RECORDS EN BLANC I NEGRE
Un bisbe desitjat
Finalment, el rei Carles III el 1782 accedí que es demanàs al Papa Pius VI
la creació d´un bisbat propi, amb la finalitat
d´aconseguir més ajuts
religiosos per als fidels i no haver de pagar un important impost, la ´mitja
annata´
L´arribada a Eivissa del bisbe Huix, el 16 de maig de 1928. F. BAÑÓN-VICH / ARXIU VIÑETS
La conquesta catalana de 1235 va comportar no només entrar dins de l´ordre
polític occidental pel fet de formar part de la corona d´Aragó, sinó també
entrar a formar part de l´ordre religiós catòlic, amb l´establiment de
l´església de Santa Maria. Com que el principal conqueridor fou l´arquebisbe de
Tarragona, la propietat de la major part de les terres, cases, coses i dels
tributs i feina de la gent passà a mans de l´Església tarraconina.
EIVISSA | JOAN ANTONI TORRES PLANELLS Passat el temps, durant el
regnat del Rei Felip II al segle XVI, els eivissencs començaren a demanar la
separació de l´Església d´Eivissa de la de Tarragona mitjançant un bisbat propi,
amb la finalitat d´aconseguir més ajuts religiosos per als fidels i no haver de
pagar un important impost, anomenat la mitja annata. Finalment, el rei Carles
III, el 1782, accedí que es demanàs al Papa Pius VI la creació d´un bisbat propi
per a les nostres illes Pitiüses. El Papa creà el bisbat mitjançant butlla
expedida el 30 d´abril d´aquell any. El dia 22 d´octubre de 1782, el Rey Carles
III decretava, mitjançant cèdula reial firmada a El Escorial, la distinció de la
nostra ´Vila´ en ´Ciutat´, ja que hauria de ser la seu d´un bisbe.
Sigui el
que sigui, el primer bisbe fou en Manuel Abad i Lasierra, que arribà a Eivissa a
principi de l´any 1784. A ell, el succeïren cinc bisbes més, fins que el 1851,
quan encara teníem el bisbe Basili Antoni Carrasco, ja una persona vella i
malalta, es firmà un concordat entre la Santa Seu i el Govern espanyol on es
suprimiria, entre altres, la diòcesi d´Eivissa a la mort del bisbe. Per evitar
això, el bisbe Carrasco deixà escrit com s´havia de governar perquè no quedàs
cap buit jurisdiccional durant la seua absència o la seua mort, fet que va
ocórrer el 4 d´abril de 1852 . Per aquest motiu, la nostra església fou
governada durant 75 anys per vicaris governadors eclesiàstics.
Ara bé, durant
el mandat del vicari capitular Vicent Serra Orvay (1919-1927) es feren gestions
continuades davant les autoritats perquè la nostra diòcesi fos recuperada i es
nomenàs un bisbe. Perquè això fos possible, feia falta crear un fons econòmic
important per mostrar que era possible el seu manteniment. El 1924 pareix que ja
estava tot fet per convertir la diòcesi en una administració apostòlica, doncs
la subscripció que s´havia començat quatre anys abans havia donat el seu fruit.
Malgrat tot, la Santa Seu i el Govern espanyol decidiren que calia haver-hi més
sou. Durant el mes de març de 1927, en Vicent Serra Orvay donava la notícia que
prompte tendríem bisbe propi, doncs ja s´havien fet els dipòsits corresponents a
les oficines del Banc d´Espanya de Palma. Fet i fet, el 13 de juliol de 1927, el
Consell de Ministres havia acordat crear l´Administració Apostòlica Episcopal
d´Eivissa i Formentera, destinant-hi 10.000 pessetes anuals per al seu
sosteniment, producte del rèdits dels valors públics dipositats.
El mes de
setembre s´estava esperant el nomenament del bisbe, però la notícia no arribava.
El dia 31 d´octubre es reberen dos notícies contradictòries que ompliren
d´angoixa els eivissencs: per una banda es rebia un telegrama que deia que
s´havia nomenat bisbe el prefecte de la Congregació de Filipensos de Vic. Per
altra banda, es rebia un dia després un altre telegrama que deia que havien
nomenat bisbe d´Eivissa el Provincial dels Passionistes d´Espanya. Tot un
embolic. Finalment, el 4 de novembre d´aquell any, el vicari governador de la
Diòcesi, en Vicent Serra Orvay, pogué comunicar a l´alcalde i a la població que
havia estat nomenat bisbe administrador apostòlic de la nostra diòcesi el vigatà
Salvi Huix Miralpeix, la qual cosa omplí d´alegria els eivissencs perquè es
recuperava una altra vegada el nostre bisbat. Diario de Ibiza, al rebre aquella
notícia, escrigué: «Al cabo de algunos años de perseverante esfuerzo, ha salido
airosa Ibiza en su empeño de volver a ser Obispado (...) En virtud de su
propaganda y de su esfuerzo, aportando su óbolo todas las clases sociales para
reunir el capital necesario, y la victoria ha coronado sus trabajos (...)».
Totes les entitats i societats eivissenques enviaren tot d´una telegrames de
felicitació al bisbe desitjat tant de temps.
Altrament, a principi del mes
d´abril de 1928, l´Ajuntament d´Eivissa acordà crear una comissió encarregada
d´organitzar la benvinguda al nou bisbe d´Eivissa, comissió integrada pel
canonge Isidor Macabich, el militar Críspul Gotarredona, el jutge municipal
Mariano Marí, el pràctic del port Francesc Costa i Joan Matutes com a secretari
de l´Ajuntament. Pocs dies després, una important representació d´autoritats,
religiosos —hi havia entre ells el proclamat bisbe auxiliar de Menorca,
l´eivissenc Antoni Cardona Riera, que encara no estava consagrat— i fidels es
desplaçaren amb vaixell a Barcelona —la companyia Trasmediterrània oferí un
descompte del 15% a tots aquells que hi volguessin assistir— per assistir a la
consagració del nostre recuperat bisbe, acte que es celebrà a la catedral de Vic
el dia 15 d´abril d´aquell any, presidit pel Nunci, Salvi Huix rebé el títol de
Bisbe de Selímbria, Administrador Apostòlic d´Eivissa.
L´arribada del nou
bisbe a Eivissa s´havia fixat per al dia 16 de maig de 1928. Per aquest motiu,
s´instal·laren arcs de triomf a la plaça de la Catedral, pagat pels canonges, i
un altre al moll, pagat pels mariners. Els vesins dels carrers per on va passar
el bisbe engalanaren els seus carrers i la torre de la Catedral s´adornà amb
domassos i lluminàries.
A les 9 del matí ja estava entrant el vaixell
´Mahón´, que transportava a Salvi Huix. El moll estava abarrotat de gom a gom,
així com tots els carrers de la Marina i Dalt Vila per on havia de passar. Totes
les autoritats de Vila i dels pobles hi assistiren, com també tots els
representats de societats i organitzacions. A les 10 en punt, baixava aquell
home religiós que havia de fer una important feina pastoral i que, el 1935, fou
traslladat a la diòcesi de Lleida. Allí morí afusellat durant la guerra civil de
1936. Ara estan a punt de proclamar-lo beat màrtir.
Sobre medusas (Alberto RAENGO / Sant Jordi) Aparte de la especie de medusas-carabela de la que ha informado la prensa, quiero subrayar que también hay un gran numero de medusas del mismo tipo de los años pasados (rojas), pero mucho más grandes. El pasado fin de semana los islotes situados cerca de Comte, Conillera, es Bosc, etc., tenían una invasión de medusas rojas con cabeza de un diámetro hasta de 25 o 30 cms. y tentáculos de 50 cms. o más que nunca había visto antes en Ibiza. Muchas de estas medusas juntas de dos en dos. El espectáculo era horrible y no había manera de bajar al agua en estas condiciones.
Me parecería importante ocuparse seriamente de este problema, muy peligroso por el turismo en las isla, porque si de las ´carabela´ hay algunas, estas mega-medusas son millares.
No hay comentarios:
Publicar un comentario